Joan Carreras retrata l’amistat de quatre dones davant els embats de la vida i el temps a ‘Estaria molt bé’

ACN Barcelona – Joan Carreras (Barcelona, 1962) retrata l’amistat de quatre dones davant els embats de la vida i el temps a ‘Estaria molt bé’ (Proa), la seva novena novel·la. L’autor posa el focus en unes protagonistes que arriben a la seixantena amb unes ganes boges de viure i estimar, així com amb prou força per afrontar les pèrdues i els desenganys. Al llibre, Carreras reflexiona sobre temes com el pas del temps, la intimitat i també les imperfeccions de l’amor, amb uns afectes que es poden convertir en una forma de resistència. L’escriptor admet que ha bolcat a l’obra part d’un dol que va patir i que creu que podrà connectar amb el d’altres lectors. “El dol de quan l’amor acaba i has de gestionar-ho bé per poder començar de nou”, detalla.
Si el darrer llibre de Carreras estava centrat en un viatge oníric ple de fantasia, en aquesta ocasió l’autor fa una aposta per una història realista, amb uns personatges que, – tot i ser grans – es caracteritzen per tenir una gran energia en una història que defineix com una “explosió de vida”. L’autor reconeix que sempre l’ha interessat posar en evidència que es pot fer “ficció” de la vida real de les persones, ja que més enllà de les peripècies parla de temes quotidians, però molt importants.

“L’amor, l’amistat, les rivalitats, els secrets amagats o les mitges mentides fan que els lectors es puguin reconèixer en la manera de viure de les protagonistes”, relata, “un grup d’amigues de debò, amb personalitats diferents, que es podia trobar a qualsevol lloc”. L’amistat, de fet, és un dels eixos principals de la trama i com passa a la realitat pot ser d’allò més canviant.

“Puja, baixa, de vegades es perd, gent que se separa, i que després es retroba, amics amb qui et baralles i t’enfades, però que estimes”, exemplifica. També l’amor, present a la història que comença quan la Mar confessa a la seva millor amiga que té un amant. És en aquest aspecte on Carreras s’ha permès bolcar una “gran tristesa” que tenia dins seu i que acaba teixint un fil de contacte amb els personatges, però també amb lectors que es puguin sentir igual.

“Vaig viure una separació i vaig fer malament el dol”, reconeix, “és un exercici que requereix un temps, però també unes capacitats i per aquest motiu crec que es podran sentir identificats aquells que han passat per un episodi en el qual l’amor s’acaba i s’ha de gestionar el dol abans de començar una història nova”.

Protagonistes femenines

Preguntat per les protagonistes femenines, Carreras apunta que formen part d’una generació molt concreta, que “va acceptar moltes coses que sembla que a les persones joves els costa més d’acceptar”. “És una generació que va viure la transició, en un moment d’ebullició i que ve d’un món absolutament diferent d’aquells que l’han precedit”, recorda.

El fet que les seves protagonistes siguin femenines i ell, un home, no és un fet que inquieti a Carreras, que sosté que la seva manera d’escriure està molt centrada en “escenes” amb “poques reflexions i pensaments”. “Van passant coses i jo soc una mica totes les persones que hi surten, el meu cervell treballa d’aquesta manera”, insisteix.

Un dels fets distintius de la seva literatura però, opina que és la forma que sempre busca que sigui “natural i orgànica”. “Vull que després d’una frase el lector tingui ganes de llegir la següent, i després d’acabar un capítol, que segueixi amb un altre”, relata, “m’esforço molt en què sigui així”.

Un escriptor amb una llarga trajectòria

Joan Carreras ha guanyat el premi Sant Jordi amb ‘L’àguila negra’ (Proa, 2015) i el Ciutat de Barcelona amb ‘Cafè Barcelona’ (Proa, 2013). Ha publicat les novel·les ‘Torno a casa’ (Proa, 2021), ‘La dona del Cadillac’ (Proa, 2017), ‘Carretera secundària’ (Proa, 2012), ‘L’home d’origami’ (2009), ‘Qui va matar el Floquet de neu’ (2003) i ‘La gran nevada’ (1998), i es va donar a conèixer amb dos reculls de narracions (Quaderns Crema, 1991 i 1993).

Carreras admet que aquesta llarga trajectòria literària és allò que sempre ha volgut, ja que des de ben petit somiava en convertir-se en escriptor. “Em fa feliç explicar històries a les persones que em llegeixen”, afirma, “no faig ‘best-sellers’, però tinc gent que em llegeix des del principi i això em dona una immensa felicitat”. “Porto trenta-cinc anys publicant, així que imagineu-vos quanta felicitat acumulada”, conclou.