Julio Manrique estrena al Lliure ‘El barquer’, un muntatge sobre la terra com a font de vida i de mort

ACN Barcelona – Julio Manrique estrena al Teatre Lliure de Montjuïc ‘El barquer’, un muntatge sobre la terra com a font i generadora de vida, però també com a font de discòrdia conflicte, destrucció i mort. Amb aquestes paraules ho ha explicat Manrique, qui dirigeix 19 actors en aquest espectacle coral, que es podrà veure del 5 de febrer al 15 de març. L’obra escrita per Jez Butterworth se situa a l’agost de l’any 1981 a la granja de la família Carney i té com a context el conflicte d’Irlanda del Nord i el període conegut com els ‘troubles’. Manrique ha dit que l’obra és pertinent en els temps actuals davant “les amenaces greus a nivell polític” que hi ha al món.
L’obra transcorre en un sol dia de finals d’agost del 1981 en una granja al comtat d’Armagh a Irlanda del Nord i s’emmarca dins d’aquest conflicte i el període conegut com els ‘troubles’, que es va viure a Irlanda del Nord des de finals dels anys 60 fins a l’any 98, quan amb els Acords de Divendres Sant se signa la pau.

Manrique ha detallat que l’any 81 és “un moment molt calent i molt important dins de la història del conflicte” perquè és quan un grup de presos de l’IRA, que estan a presons angleses, decideixen utilitzar les vagues de fam com a forma de protesta per reivindicar ser considerats no com a criminals, sinó com a presos polítics. La primera ministra britànica d’aleshores, Margaret Thatcher, s’hi va negar i van morir fins a deu membres de l’Exèrcit Republicà Irlandès. És en aquest context que la història té lloc a la granja de la família Carney, que celebra el dia de la collita. La festa es veurà bruscament interromput per un esdeveniment inesperat.

Manrique ha explicat que és una obra plena de vida, que també és dura i que parla de la terra. Ha remarcat que parla sobre la terra com a generadora i font de vida, però també com a font de discòrdia, conflicte, destrucció i mort. “La terra és les dues coses”, ha assenyalat el director. Ha reflexionat que l’obra avança cap a la tragèdia, però creu que per avisar-nos sobre els desastres que podem provocar i que tots junts hem d’avançar cap a la pau.

El també director del Teatre Lliure ha manifestat que l’obra és pertinent en els temps actuals davant “les amenaces greus a nivell polític” que hi ha al món. “Ens agradaria que aquesta barca que parla de la guerra, en el fons del que vulgui parlar aquest barquer sigui de la pau i de la possibilitat de la pau”.

També ha ressaltat que l’obra parla de la vida, de la mort, la família i l’amor, però també de l’amor com a font de dolor. “Estimar una pàtria, estimar una persona, et pot acabar ferint, et pot acabar fent mal”.

Pel que fa al to, Manrique ha assenyalat que el muntatge camina entre el naturalisme. “Aquí es tractava que féssim una família i que omplíssim un espai de vida”. L’escenografia ha estat creada per Lluc Castells.

19 actors

Aquesta és una obra coral amb 19 actors, entre els quals hi ha Lua Amat, Roger Casamajor, Oriol Cervera, Imma Colomer, Martí Cordero, Anna Güell, Marta Marco, Carles Martínez, Norbert Martínez, Nora Pàmies Ricart / Bruna, Martí Ribot, Santi Ricart, Mima Riera, Sara Roch, Elena Salvat / Bruna, Jan Serra, Marc Soler, Max Vilarrasa i Ernest Villegas.

Ressonàncies amb Catalunya

Imma Colomer ha apuntat que a l’obra es parla de l’odi, de com gestionar-lo o com fer-lo desaparèixer. Un odi, ha afegit, que generen la violència, la incomprensió de no escoltar les peticions del poble. “La història té moltes ressonàncies de coses que han passat a Catalunya per tots els que reclamem o quan es reclama ser propietaris del propi destí a la gent li costa molt deixar anar”.

L’actriu ha remarcat que “l’odi no aporta res, però existeix” i s’ha preguntat com es treu l’odi de sobre. “Com els palestins es poden treure l’odi de sobre?, és molt difícil quan has patit tantes coses i aquesta obra ressona per tots costats”.

En la mateixa línia, Carles Martínez ha afegit que si un no para, l’odi és “una cosa que no s’acaba mai”. L’actor ha parlat d’una cadena d’odis que és atàvica. “Hi ha hagut uns perdedors i hi ha hagut uns guanyadors a les guerres i el guanyador acostuma a ser cruel i prepotent i el perdedor està tens tota la vida i aquest odi no se’n va mai”, fins que un diu prou.